Crònica d’Adolfo Benet.
Tots recordareu que quan jo era xicotet, era famós pels meus berenars sagrats durant les partides de l’Interclubs. Podia ser bocadillo, galletes o pastissets. Podia portar-me’l de casa o demanar-lo en algun bar, forn o pastisseria. Però jo tenia que berenar. Encara ho faig, però només si no tinc partida torneig ixa vesprada.
Pero donde las dan las toman.
Amb aixó vull dir que a la meua partida hagueren dos fases: 1) Galletetes salades i 2) Galletetes acabades.
A la primera fase, el xiquet amb que em vaig enfrontar portava un tarro d’ixos amb galletetes salades de les que es posen en platets per a picar durant el dinar. Fins ahí be. Però és que per a cada grapadet de galletes que es prenia obria i tancava el tarro, per a que no s’estropearen durant els segons que tardava en tornar a pendre’n. I una vegada be, pero la mateixa seqüència repetida una i altra vegada cda minut durant tota una partida desconcentra lo seu. La veritat és que em feia mal el cap i tot. Afortunadament quan per fi se’m va ocurrir una forma diplomàtica de comentar-li-ho, el xiquet ho va compendre i ja menjava en més cuidado. Així i tot, jo ja tenia el cap carregadet i quan per fi es va acabar el tarro ho vaig agrair molt.
En quan a la partida en sí, després d’afilar les espases durant l’apertura, els dos complicàrem el mig joc a base de be, amb diverses amenaces, produint un joc molt tàctic. Jo tinc el problema de que el meu desentrene ha mermat un poc la meua llegendaria capacitat de càlcul, amb el que se m’escapaven algunes posibles variants i eixides, salvant-me només l’instint, pel que el resultat només va ser que de triar ocasionalment alguna jugada lleugerament subòptima, però no tant com per desaprofitar ventatges decisives ni per regalar la partida en cap moment (encara que li vaig donar espúrees ocasiones de conseguir posicions molt lleugerament favorables, però equilibrades). El meu rival tampoc em va fer grans regals, però si un geni com jo va trobar la posició complicada com cregueu que ho trobaria un simple humà mortal. Així que sense errors clar, però amb una acumulació de xicotets errors vaig conseguir una posició clara i només a partir d’allí em va donar peça, pero aixó es perque quan ja ho tens clarament mal tampoc val la pena calfar-se el cap.
Amb aixó ja anàvem guanyant 4-0. Així que vaig aprofitar per anar a casa per berenar. I no, no vaig pendre galletetes salades, qualsevol cosa meny aixó. Una vegada menjat i llegit, que la literatura m’agrada tant com els escacs vaig tornar per asegurar-me de que efectivament guanyàvem.
Pues sí, 5’5 a 1’5. Després afegirem una derrota i un empat on una de les nostres promeses va desaprofitar un final favorable. Però per aixó estan les partides de competició: per foguejar-mos. Jo també vaig ser un novato i així em vaig convetir en un tio curtit. Finalment pasàrem la resta de la vesprada de xarreta, comentaris de les partides dels del primer equip, compres a les rebaixes de l’uniforme del club (amb llibre del 50 aniversari de regal) i els típics enredos que ens montem nosaltres a soles per divertir-mos.
6-2. Si no m’equivoque, que ja sabeu que fins jo puc clavar la pota.