Ja desde el viatge problemes.
No només anàvem amb dos de meny, sino que damunt al meu cotxe ens equivocàrem de camí. La raó es que quan el pare dÌan em preguntà si teníem que eixir por on deia el GPS, jo, com estava despistat xarrant amb Sergi, li vaig contestar automàticament , que sí, encara que la eixida em sonava algo rara. I efectivament, encara no tocava, així que pagarem el nostre error quasi tocant Xàtiva i anant bona part del camí per carretera normal. Afortunadament el GPS també s’equivocà quan deia que arribaríem a les 17 pasades, ja que només ens retrasàrem uns pocs minuts.
Respecte a les partides, començà perguent Ian, encara que he vist la seua partida i no ho va fer malament per a ser el seu estreno. Després Ramón em consultà si fer taules en un final de torre i peó contra torre i peó. Si, com teníem que estar escasos de personal per tindre que recòrrer a mi de capità. Jo no veia forma de guanyar, encara que també es de veres que en uns segons no es pot saber gran cosa, si com jo, estàs fluix en finals. Però en qualsevol cas, inclús suponguient que qualsevol dels dos ho tinguera guanyat, si no saps no saps, perque la cosa estava prou avançada. A mi em donava la impressió de que els dos podien frenar al rival, i que per guanyar era precís que l’altre forçara.
Crec que Sergi va ser el que guanyà, però com d’aixó fa varios dies no estic 100% segur. El meu rival tenia iniciativa, però la meua partida encara estava prou nivellada. David tenia un àlfil prou tancat, però la seua partida estava tranquila, amb lo que tal volta podria desenvolupar-lo abans de que es compicara, i nivellar. En quant a Joan, ni idea, el meu cap no abarcava com per a tantes partides.
Per unes quantes jugades subòptimes per part meua, el meu rival guanya ventatja d’espai i més iniciativa. La meu partida encara és soportable, però no m’agrada. Inclús una vegada decidint fer una jugada vaig i faig una altra. Ay el subconscient! Vaig recordar la frase de Tyrion, el enano de Juego de Tronos:
“He de ser una roca. ¡He de ser Roca Casterly!
Així que vaig aguantar i gracies al meu meravellós sentit tàctic, el lie amb una jugada que conduia a complicacions, de les que només veu algunes i, abrumat pel meu magistral geni, el porten a un final de torres amb inferioritat peonera. La llàstima va ser que on vaig trobar una combinació en la que además em quedava amd dama per torre. De tota manera, una final que hi ha que pelear però que tinc guanyat. Que no sé per a que, perque David havia perdut i l’Albaida ja s’havia asegurat el 4’5.
Guanyat? I una porra. Guanyat, sí, però només jugant be. Elecciones jugada bona que resol i jugada roïn amb la que no perc vbentatja però em complique, se’m presentaren mils de vegades. No acertant-la ni de casualitat. Fins que quan ja eren taules però em negava a reconèixer-ho, en vaig fer un altre per perdre la partida. Roca Casterly ha caído.
Apenes acabar la meua partida (que per cert, el meu rival em tenia ganes desde un robo que li vaig fer jo a ell en el pasat) em vaig a posar a vore la de Joan. Que va guanyar a un rival que no abandonava amb dama de meny i sense quasi peces fins a quasi el mat.
Molt de Juego de Tronos, però amb la meu derrota tan clamorosa a la crònica le anava millor un llibre de Nietsche: El Ocaso de los Ídolos.
Resultat: Albaida 5’5 – Alberic 2’5